El gratacel més estimat de l''skyline'
CANVI · En poc temps va passar de ser odiat a admirat CRÍTIC · Nouvel es queixa que es desaprofiten els recursos lumínics de l'obra MENYS · L'Hotel Vela li està fent ombra



És com el fill únic a qui li acaba de néixer un germanet i de cop es veu desplaçat del centre d'atenció. Des que es va començar a construir el 1999 fins fa pocs mesos ha estat la icona preferida de l'skyline barceloní. En molt poc temps va passar de ser objecte de burla, titllat de lleig i anomenat despectivament obús, supositori o fal·lus a ser un monument ressenyat en les guies turístiques i estimat pels nadius.

Però ara l'Hotel Vela, obra de l'arquitecte Ricard Bofill, li acaba de prendre una part important del protagonisme. I no només pel seu disseny sinó per la polèmica que l'envolta: per l'ombra que fa damunt de la platja de la Barceloneta i perquè ha estat construït damunt d'un espigó saltant-se el que prohibeix expressament la llei de costes.

Els dos edificis comparteixen també el mateix tipus de crítiques. Tant l'un com l'altre han estat acusats de plagiar obres anteriors. Pel que fa a l'Hotel Vela, n'hi ha un altre de molt similar i molt anterior a Dubai. Aquell és tan alt com el que volia fer aquí Bofill, però l'Ajuntament li va retallar uns quants metres.

La Torre Agbar -obra de l'arquitecte francès Jean Nouvel feta en col·laboració amb la firma B720 Arquitectos de Barcelona- s'assembla molt a la Torre Swiss Re, que Norman Foster va construir a Londres. Aquesta es va aixecar molt ràpid i es va inaugurar dos mesos abans que la de Barcelona. Diuen, però, que l'Agbar és mes maca. La de Foster té més forma d'obús i la de Nouvel és mes arrodonida. La malla que envolta l'edifici londinenc el fa més opac i en canvi el d'aquí és més transparent i més esvelt gràcies al joc de vidres que formen la façana. Els qui defensen l'obra del Foster expliquen que la Swiss Re és un edifici no jeràrquic i molt polivalent. En canvi, el despatx del president del grup Agbar és a dalt de tot de la torre, i no només és un mirador magnífic sobre la ciutat, sinó que és la representació física de la piràmide empresarial.

Jean Nouvel va voler fer un edifici que recordes un guèiser. Era una manera poètica d'explicar la feina que fa el grup Agbar (abans Aigües de Barcelona), que va ser el promotor de l'obra i que ara ocupa la major part de l'edifici que ha convertit en la seva seu institucional. A Barcelona hi ha un altre guèiser, el de la plaça Islàndia, però és molt més modest i té només el color de l'aigua i de l'acer. El guèiser de la plaça de les Glòries no té res de discret. És una gran mola de 142 metres que es veu de tot arreu de la ciutat. De dia, la façana té 40 tons, que van del vermell al blau. El vermell, a la base, és l'al·legoria del foc de la terra d'on surt el guèiser i el blau és el cel que es va imposant a mesura que l'edifici va agafant alçada. Té una làmina d'aigua al voltant de la base. De nit pot arribar a ser espectacular pel seu joc de llums. Té 4.500 dispositius lluminosos que utilitzen la tecnologia LED, i que poden formar 16 milions de colors i compondre imatges sobre la façana. Però aquest recurs s'utilitza molt poc i Nouvel se'n queixa cada vegada que ve a Barcelona.

L'edifici es va inaugurar el setembre del 2005. Dos anys després, la immobiliària Laietana el va vendre al grup inversor Azurela. Aquest any el grup Agbar podria executar el seu dret de compra.





Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 33. Diumenge, 23 d'agost del 2009

Edificis emblemàtics de Barcelona (2)
El portaavions del gas
DESCONEGUT · L'edifici passa molt desapercebut pel lloc on està situat RECONEIXEMENT · El MOMA de Nova York el considera un dels edificis més bells del món MALEFICI · L'arquitecte va morir abans de començar l'obra i després els treballadors van emmalaltir 'PELL' · El joc de vidres de la façana li dóna un aspecte canviant

Aquest edifici, que sembla un portaavions avarat en terra ferma, és un dels més impactants de la ciutat, però es coneix poc i no llueix gaire perquè la seva millor perspectiva s'encara a una autopista urbana. Els possibles admiradors passen a 80 quilòmetres per hora per un tram entre deprimit i elevat del cinturó litoral i no tenen temps de veure'l i a peu pla passeja molt poca gent per l'avinguda del Doctor Aiguader. Per la banda de llevant, el bloc queda en part eclipsat per la magnífica torre modernista que era el dipòsit de les aigües d'una fàbrica de gas, la primera de l'Estat, que es va fundar en aquest mateix indret fa 160 anys.

Com acostuma a passar, aquest portaavions d'acer i vidre és més admirat a fora que a casa. És un dels edificis seleccionats pel departament d'arquitectura del MOMA, el Museu d'Art Modern de Nova York, que en té la maqueta exposada des d'abans que s'inaugurés el 2006. En aquesta mostra de maquetes hi ha uns quinze edificis d'arreu del món i d'aquests cinc són catalans.

Les fades bones que van assistir a la concepció de la torre li van augurar que seria un símbol per a la companyia promotora, Gas Natural, un punt de referència en el mapa de la ciutat i una fita en l'skyline. Els bons auguris s'han complert. Però la fada dolenta també hi era i per a res de bo. La primera maledicció va ser la mort de l'arquitecte, Enric Miralles, que va viure just per veure com el seu projecte guanyava el concurs que va convocar Gas Natural el 1999. Va morir poc després i va ser la seva vídua, Benedetta Tagliabue, la que va tirar endavant l'encàrrec.

Gràcies i desgràcies

Però el malefici no es va acabar aquí. El 2007, un any després de ser inaugurat l'edifici, 150 treballadors van emmalaltir de lipoatròfia semicircular, que es manifesta amb pèrdues de greix a les cames, braços i cara i que sovint es confon amb els símptomes de la infecció per VIH. La lipoatròfia és una de les conseqüències del que es coneix com a síndrome de l'edifici malalt. Això està relacionat amb una acumulació excessiva d'electricitat estàtica, dèficit de preses de terra i manca d'humitat. Després d'aquesta primera alerta, es van solucionar els problemes que van fer emmalaltir el personal.

Superades les desgràcies, una de les gràcies de l'edifici és la seva pell formada per vidres de cinc tipus diferents, jaspiats i sense un color definit. Asseguren que són tèrmics, molt estables i aïllants tant del fred com de la calor. Expliquen que Miralles va imaginar aquest tipus de pell per a l'edifici quan estava ingressat en una clínica de Houston. Davant tenia uns vidres reflectors que distorsionaven la visió des de l'interior. I va voler que el que projectava per a la Barceloneta s'hi assemblés. A l'acte de col·locació de la primera pedra, el 7 de gener del 2003, quan Miralles ja era mort, la seva vídua va definir la futura torre "com una roca envidriada", i, de fet, la visió de l'edifici és diferent segons des d'on es mira, la llum ambiental o el temps que faci.

Però el millor de la torre és la panoràmica que ofereix des de dalt de tot: és com entrar en el túnel del temps i viatjar per la Ciutadella de l'Exposició Universal del 1888.




Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 45. Diumenge, 30 d'agost del 2009

Edificis emblemàtics de Barcelona (3)
El símbol escapçat


A MEITAT · Oriol Bohigas volia que fossin quatre torres per simbolitzar les quatre barres però l'Estat només en va permetre dues DESGRACIAT · L'Hotel Arts té un llarg historial de pífies, incendis, querelles, conflictes laborals i canvis de propietat MAPFRE · La torre discreta que va créixer inclinada



La història no va començar gaire bé. L'arquitecte Oriol Bohigas, un dels ideòlegs del pla de la Vila Olímpica, sostenia que allà on ara s'aixequen les dues torres no hi havia paisatge i que calia crear-ne un de nou. I va proposar que s'hi aixequessin quatre torres que simbolitzessin les quatre barres. Però l'Estat no ho va permetre al·legant que tanta edificació atemptaria contra el pla de costes. Tot i que deu anys després l'Hotel Vela es rifaria d'aquest mateix pla de costes, les quatre torres van quedar en dues, la Mapfre i l'Hotel de les Arts, que, tot i la retallada, es van convertir molt ràpidament en un dels símbols més visibles de la nova Barcelona que va sortir del projecte olímpic.

Però les dues torres han tingut una vida ben diferent. La trajectòria de l'edifici Mapfre, tot i que té quasi dotze metres més que l'Hotel Arts i que és el més alt de la ciutat, és molt discreta. Es va construir sense problemes; es va inaugurar quan tocava, el juliol del 1992; es van anar llogant, a poc a poc, algunes plantes, i el juliol de l'any següent s'hi va traslladar la companyia Mapfre, que va ser la promotora de l'edifici. No va transcendir mai cap conflicte, i l'única anècdota que van marcar els seus primers passos és el rumor, convertit en llegenda urbana, que la torre estava inclinada. D'aquesta pretesa anomalia se'n van fer ressò fins els mitjans de comunicació estrangers. Al final ha resultat que aquest minigratacels té una inclinació de 19 centímetres, que és perfectament normal, i desitjable, en un edifici de 153,7 metres.

L'hotel dels embolics

En canvi, la vida de l'Hotel de les Arts, que amb el temps ha passat a dir-se senzillament Arts, és molt mes tortuosa. Es va començar a construir el 1989 però ben aviat es va veure que no s'arribaria a temps per als Jocs. Entre l'abril i el maig del 1992 va patir 25 petits incendis i, tot i que es va arribar a detenir un guarda de seguretat, sembla que els focs eren conseqüència dels mil i un conflictes laborals que es van produir durant la construcció. Però també hi van haver guerres empresarials. Una fallida, una posterior suspensió de pagaments, una querella per estafa, un increment del pressupost, que va passar del 15.000 a 65.000 milions de les antigues pessetes, i la fugida del promotor nord-americà Gooch Warew Travelstead, que es va fer escàpol de la justícia. Dos mesos abans dels Jocs, l'Ajuntament va fer enderrocar una construcció annexa que donava accés a la piscina i a l'aparcament de l'hotel. A la polèmica s'hi va afegir fins i tot Frank Gehry, l'arquitecte autor del Peix daurat del Port Olímpic, que va criticar el correctiu aplicat per l'Ajuntament.

Durant els Jocs, només es van poder obrir de manera provisional 290 habitacions, i l'hotel no es va inaugurar del tot fins al gener del 1994. El desembre del 2001, l'empresa japonesa Sogo, que ja havia tancat la botiga de luxe que hi havia als baixos de l'hotel, va vendre la seva participació a Deutsche Bank, que al seu torn es va desfer d'una part del complex sis mesos després. Des del juliol del 2006 la propietat és de dues empreses holandeses i d'una filial del govern de Singapur.


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 53. Diumenge, 6 de setembre del 2009

Edificis emblemàtics de Barcelona (4)
La talaia perduda pel vent i la boira
SERVEI · Ha complert les expectatives com a torre de comunicacions OCI · Com a talaia ha fracassat pel vent i la boira MÒBIL · Es diu que no s'aguantaria sense els cables


Ha rebut les crítiques més demolidores i les millors floretes i ja va començar a generar polèmica des d'abans de néixer. Ara continua atraient tots els llamps que cauen a la serra de Collserola, fent malbé els electrodomèstics dels veïns més propers i enlluernant amb els focus el barri de Vallvidrera. Sembla que finalment ha complert les expectatives com a torre de comunicacions, però com a mirador no ha reeixit. Hi va poca gent i sovint l'han de tancar pel vent. I quan no es el vent, és la boira que no deixa veure la vista.

El maig del 1988, un mes abans que l'Ajuntament fallés el concurs a favor de l'arquitecte Norman Foster per construir una nova torre de comunicacions que cobrís els esdeveniments dels Jocs Olímpics, es va començar a talar el bosc de pins del turó de la Vilana on s'havia d'aixecar l'edifici. Els veïns de Vallvidrera, a més de protestar pels arbres, ja havien interposat anteriorment una demanda perquè el projecte esgotava la capacitat constructora d'una zona molt gran de la serra. La querella no va servir per aturar la torre, però sí que va evitar que es construís un restaurant allà mateix.

Malgrat l'oposició dels veïns i dels ecologistes que van aconseguir que l'Ajuntament aturés momentàniament l'obra, el projecte va tirar endavant després de superar el que diuen que va ser un error de càlcul en l'estructura. Les diverses fases de construcció van ser seguides amb molta expectació popular perquè l'edifici s'ho val.

El juny del 1992 es va estrenar com a torre de comunicacions i va centralitzar, sense que transcendissin gaires problemes, tots els senyals de televisió dels Jocs del 92. El desembre d'aquell any, l'escultor Josep Maria Subirachs, que en aquells moments treballava a la Sagrada Família, li va dedicar un dels millors elogis que s'han escrit sobre la gran antena. "La seva presència és un contrapunt imprescindible en el perfil entranyablement cursi del temple del Sagrat Cor del Tibidabo", deia Subirachs que es llançava a defensar aferrissadament els cables que la sostenen i els comparava amb els arcbotants que aguanten les catedrals gòtiques. I acabava afirmant que la torre de Foster era la més original del món després de la Torre Eiffel.

Aquests cables lloats per Subirachs no eren en el projecte original i es van haver d'afegir a mig construir perquè la torre es movia massa perillosament, segons va revelar un dels membres del jurat que va donar el premi a Foster. Els cables, o "els cordills", segons l'expressió de l'escriptor Joan Perucho, van ser, en un principi, la riota d'arquitectes i enginyers. I la causa de moltes molèsties als veïns perquè fimbraven molt i feien molt soroll fins que es van folrar.

El 12 de març del 1993 es va inaugurar el mirador que tampoc no estava previst en el projecte guanyador però que va ser una imposició de l'alcalde Pasqual Maragall que volia que Barcelona tingués una miranda potent i popular com tantes n'hi ha pel món. Però la talaia va tenir una molt mala estrena perquè aquell dia hi havia molta boira i les autoritats no veien un bou a tres passes. Allò va ser un mal presagi del que passaria en el futur. Aquell any va rebre 184.000 visitants, però el nombre de visites va caure en picat de seguida.


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 27. Dilluns, 14 de setembre del 2009

Edificis emblemàtics de Barcelona (5)
La vela que eclipsa l'horitzó
PROTESTA · La Barceloneta es tornarà a manifestar avui contra l'hotel DRET · L'edifici es va construir al marge de la llei de costes QUALITAT · No és un disseny innovador ni bo


Fins ara no han llançat la tovallola. I avui diumenge tornaran a la càrrega. Els veïns de la Barceloneta, i tots els que els vulguin acompanyar, sortiran al carrer per manifestar-se contra l'hotel Vela que s'inaugurarà, si un tsunami no ho evita, d'aquí quatre dies, el dia 1 d'octubre.

L'Eva Fernàndez, presidenta de la Federació de Veïns de Barcelona i veïna de la Barceloneta, temia que els ciutadans oblidessin els motius de la protesta contra l'hotel Vela quan l'edifici estigues acabat i inaugurat. I recordava el cas de l'hotel Miramar de Montjuïc, que després de moltes raons es donava per assumit. Però aquesta líder veïnal estarà molt contenta d'haver-se equivocat i de comprovar que la memòria és viva encara. La sort ha volgut que l'hotel Vela s'inauguri en el moment que s'ha fet públic l'embargament de l'hotel Miramar i el forat econòmic que ha representat l'afer per a l'Ajuntament que tant va batallar (i va modificar el planejament) per poder convertir els vells estudis de Televisió Espanyola es un hotel.

Contra l'hotel Vela hi ha molts arguments. S'ha escrit que no és bo ni innovador des del punt de vista arquitectònic. I que hi ha edificis vela, de diferents mides, per mig món. Que és una construcció sense sensibilitat ecològica i que ja no es porten els edificis de façanes de vidre que per força han de gastar molt en calefacció i refrigeració perquè puguin ser habitables.

Però el quid de la qüestió és el doble criteri. Ho explica d'una manera diàfana la Marta Tatjer: "Els xiringuitos de la Barceloneta van haver d'anar a terra perquè no complien la llei de costes i ara, en canvi, han deixat fer aquest hotel que està dins del mar, que contamina el paisatge, que modificarà les onades i que s'ha carregat l'escullera, que era un dels passejos més tradicionals de la ciutat", es lamenta aquesta empresària i sòcia del Club Natació Barcelona.

Els socis d'aquest club són els primers que van patir l'impacte visual i l'ombra que els fa aquest minigratacel sobre la zona de banys. Però la junta de l'entitat no ha piulat, perquè els promotors de l'hotel els van prometre arreglar la piscina, que es la més antiga de l'Estat. "Però com s'ho van fer per poder construir l'hotel en aquest emplaçament?", encara es pregunta perplex l'enginyer Albert Serratosa, pare del pla metropolità. Serratosa sap de primera mà, perquè ho va dibuixar ell, on es pot construir i on s'ha de modificar el pla per fer-ho.

La inauguració del nou hotel del port, que té categoria de cinc estrelles, pot ser el tret de sortida definitiu pel canvi radical de la Barceloneta, que amb totes les seves misèries i mancances s'ha mantingut fins ara al marge de les grans especulacions que han patit altres barris. Se n'ha salvat perquè els carrers són massa esquifits i generaven poques expectatives de negoci a gran escala. Els quarts de casa, per la seva proximitat al mar, sí que han entrat al mercat immobiliari i turístic.

Veïns tan combatius com l'Antoni Miquel -el Lesli dels Sirex, que va ser regidor per CiU-, o l'Emiliona Llorca, presidenta de l'Associació de Veïns de l'Òstia, creuen que l'hotel és un nyap i temen que generi molta circulació i col·lapsi l'avinguda Joan de Borbó. Ells són resistents i no pleguen veles.


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 44. Diumenge, 27 de setembre del 2009

Edificis emblemàtics de Barcelona (6)
L'hotel que va privatitzar Miramar
PÈRDUES · L'Ajuntament hi va invertir 2 milions i va pagar el túnel i els jardins i s'ha venut la participació per un euro REPETICIÓ · Ja es va haver d'indemnitzar els primers promotors TRAMPA · Es va convertir un equipament en un hotel

V a començar malament i està acabant com el rosari de l'autora. L'últim capítol fins ara d'aquesta desgraciada història és que l'Ajuntament s'ha hagut de despendre aquest setembre del seu 10% de participació en l'empresa pel preu d'un simbòlic euro i després d'haver-ne perdut dos milions. I encara sort que n'ha pogut sortir corrents a temps. Si l'empresa arriba a fer fallida, l'Ajuntament n'hauria sortit molt més esquitxat.

Aquesta és la crònica d'un hotel que es va edificar en contra de l'opinió de la ciutat, que es va resistir durant vint anys a la seva construcció. És també la memòria d'un jardí públic i d'un mirador molt popular que s'han privatitzat i la novel·la de les mil estratagemes urbanístiques que es van haver de fer per poder convertir un equipament en sòl residencial.

Tot va començar el 1926 quan l'arquitecte Ramon Raventós va rebre l'encàrrec de construir un edifici a Miramar perquè servis de restaurant de l'Exposició Universal. Trenta anys després, el 1959, l'Ajuntament va cedir el casalot, que aleshores estava mig abandonat, a Televisió Espanyola, que el va rehabilitar i el va utilitzar durant trenta anys més. El 1986, TVE es va traslladar definitivament als nous estudis de Sant Cugat i va tornar l'edifici a la ciutat.

Aquell mateix any el grup Husa va proposar a l'alcalde Pasqual Maragall reconvertir el vell restaurant en un hotel de luxe davant d'un mirador privilegiat com és Miramar. Es va convocar un concurs per fer l'hotel i el guanyador va ser el grup format pels milionaris Von Thyssen i Eric Rothschild i pels empresaris autòctons Antoni Parés, Oriol Regàs i Ricardo Bofill. Aquest últim, a més, va fer un primer projecte constructiu. Cal dir, com a nota al marge, que d'aquesta relació de Thyssen amb la ciutat va néixer la idea que cedís temporalment una part de la seva col·lecció de pintura religiosa al museu al monestir de Pedralbes. Es va dir que era per compensar Barcelona del negoci que el milionari alemany faria amb l'hotel. Les obres per adaptar algunes dependències de l'històric i estimat monestir perquè poguessin acollir les pintures també les va fer Bofill i van ser molt polèmiques. Al final, la col·lecció va acabar marxant de Pedralbes. Però per a la ciutat i per als edificis municipals han quedat molts ascensors de la marca Von Thyssen.

Per a Miramar, Bofill va imaginar un edifici de 140 metres de llarg i 10.000 metres de sostres i el túnel que passa per darrere de l'hotel. Aquest túnel es va carregar l'antic camí que anava de Montjuïc al barri del Poble-sec.

Però la direcció general d'Urbanisme, que aleshores comandava Joan Anton Solans, va vetar el projecte en la seva totalitat. Els arguments per oposar-hi eren que l'hotel pretenia utilitzar zones verdes i equipaments per a ús privat i que s'augmentava l'edificabilitat de l'edifici existent.

Al final l'Ajuntament va haver d'indemnitzat els promotors i va arxivar el projecte. De moment. Perquè el 2001 el va fer ressuscitar i el 2004, mentre era alcalde Joan Clos, es va acabar aprovant però amb la meitat de metres que preveia el primer pla de Bofill. El promotor va ser el grup AC Hotels i va suposar una inversió de 45 milions aportats pel fons de capital risc Apollo. L'Ajuntament, que controlava el 10% de l'hotel, va pagar el túnel i la rehabilitació dels jardins del davant.


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 47. Diumenge, 4 d'octubre del 2009



A l'edifici de l'any 1926 que durant trenta any va servir d'estudis de TVE a Catalunya, Oscar Tusquets hi va afegir uns annexos del segle XXI que no agraden a tothom

Edificis emblemàtics de Barcelona (7)
L'edifici públic que va doblar el pressupost
BUIT · Havia de ser l'imant del Fòrum i s'ha quedat sense ús durant llargues temporades VALORACIÓ · Es diu que és un mal edifici d'uns bons arquitectes

Tot el que té relació amb el Fòrum de les Cultures 2004, aquell esdeveniment que havia de col·locar Barcelona en el primer lloc del rànquing mundial de la solidaritat, fa un cert tuf de llufa. I l'edifici Fòrum, el que havia de quedar com l'emblema d'aquella festa, no s'escapa d'aquest descrèdit. S'ha escrit que és un mal edifici d'uns bons arquitectes que la Biennal de Venècia va tenir la gosadia de premiar el 2002, quan només se'n coneixia la maqueta i poca cosa més.

Però el pitjor és que des que es va cloure el Fòrum el setembre del 2004 no se li ha sabut trobar cap ús permanent. Ha servit per a algunes mostres temporals, per exposar una gran maqueta de l'àrea metropolitana, una col·lecció de postals..., però ha estat buit i tancat durant llargues temporades. De propostes no n'hi han faltat, però la majoria no han arribat a bon port, com la que preveia fer-hi casaments civils però no s'hi va apuntar cap parella.

Des del juliol passat que està tancat per adaptar-lo per acollir el Museu Nacional de Ciències Naturals. Aquesta setmana ha transcendit que l'edifici, que acaba de complir els cinc anys, presenta diverses patologies causades pel poc ús, com ara goteres i despreniment d'elements. Fa tres anys va patir una inundació que va resultar molt sonada. Mentre es celebrava un sopar per premiar els millors comerciants del districte de Sant Martí, els aspersors antiincendis es van disparar i van remullar els comensals. I no serà perquè l'edifici es construís d'oferta, perquè el pressupost original de 50 milions es va convertir en 110, que va pagar la Diputació de Barcelona.

És un edifici triangular que un crític d'art va qualificar el 2004 de "joia de color blau". Fa 180 metres de costat i 25 d'alt, i s'estructura al voltant d'un auditori amb capacitat per a 3.200 persones que té una fondària de tres pisos i fa les funcions de pilar central. A la part superior, que està suspesa sobre 17 pilars que recolzen sobre l'espai públic, hi ha una sala d'exposicions i el sostre de l'auditori. Al terrat de l'edifici hi ha una làmina d'aigua que els arquitectes van explicar que representava el Mediterrani, que per cert és a pocs metres. A l'altre costat de la immensa, àrida i inhòspita plaça del Fòrum.

Fins fa pocs dies a la planta baixa hi havia un restaurant de luxe, el Klein, que es va muntar amb diners públics i que ha hagut de tancar per falta de clients. Es va inaugurar el 2006 i li va costar a l'Ajuntament 3 milions d'euros, 2,3 per a obres i 800.00 per a l'equipament. Tenia una capacitat per a 185 persones i el preu del cobert oscil·lava entre els 50 i els 100 euros. L'Ajuntament va cedir l'explotació a l'empresa Barcelonesa Culinaria SL, que portava el restaurant juntament amb l'empresa municipal BSM. Segons han denunciat els regidors de CiU i el PP, els comensals més habituals eren alts càrrecs de l'administració, especialment de l'Ajuntament. Queda per aclarir qui en pagava les factures.

El gran cronista de la ciutat Lluís Permanyer es va dedicar durant un temps a retratar els edificis més lletjos de la ciutat. Tots tenien diversos elements en comú: una ambició desmesurada, poca vergonya i pretendre ser originals sense tenir-ne els mèrits. L'edifici Fòrum compleix en part aquests requisits. L'altre error es la fal·lera per crear icones. L'edifici Fòrum, una d'aquests preteses icones, ha quedat desbancat per un element tan senzill com la placa fotolvotaica del mateix Fòrum.


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 27. Dilluns, 12 d'octubre del 2009


L'edifici Fòrum ha estat infrautilitzat d'ençà que es va acabar el Fòrum el setembre del 2004 i ara hi ha tancat el restaurant de luxe que es va finançar amb diners públics

Edificis emblemàtics de Barcelona (VUIT)
L'estadi de les goteres i dels xiulets al rei
INAUGURACIÓ · La remodelació de l'edifici es va estrenar sota una pluja torrencial que va posar al descobert els defectes constructius 1989 · Joan Carles va ser sobiranament xiulat en l'acte d'inauguració per reivindicar la catalanitat dels Jocs BUIT · Des de sempre ha estat infrautilitzat perquè està aïllat


Aquest estadi ha tingut set vides. Com els gats. I fins ara sempre ha aconseguit sortir-se'n dels desastres. Amb més o menys fortuna. Com l'amenaça d'enderroc que diverses vegades s'ha plantejat i que va estar a punt a punt d'executar-se el 1979. Ara s'enfronta de nou a un repte que potser el tornarà a portar a la ruïna: la marxa definitiva de l'Espanyol, que ja ha estrenat el seu propi estadi. Això el deixa més sol, més infrautilitzat, que ha sigut des de sempre la seva pena. L'Ajuntament no ha parat de buscar-li pretendents i no se n'ha acabat de sortir mai. Ara en l'horitzó només hi ha els Europeus d'atletisme que s'han de celebrar l'agost de l'any que ve i de cara a aquest esdeveniment es farà alguna inversió en obres de millora.

Per un altre míting esportiu, la Copa del Món d'atletisme del setembre del 1989, l'Estadi es va fer tristament i mundialment famós. Les obres de remodelació, que pràcticament van demolir el primitiu estadi del 1929 per aixecar-ne un de més nou, es van acabar a corre-cuita per tal que l'edifici estigués a punt per al míting atlètic. Es volia que aquesta competició servís d'assaig general de cara a la cita olímpica del 1992. Però el dia de la inauguració va caure el diluvi i l'Estadi va fer aigües pels quatre cantons. A més, el rei Joan Carles, que va aparèixer a la llotja amb mitja hora de retard, va rebre la xiulada més sonada que es recorda. I no pel retard sinó pel país. Es van desplegar senyeres i una gran pancarta amb el lema Freedom for Catalonia. Els xiulets de la part del públic que volia fer patent la seva catalanitat va ser eclipsada menys del que es podia esperar pels aplaudiments dels espanyols i dels catalans més tebis. Però com que plovia tant, els que aplaudien no podien alhora aguantar el paraigua i picar de mans i van acabar picant poc. Als que xiulaven no els calien les mans.

Tot plegat, goteres i xiulets, va ser un escàndol monumental i malgrat que TVE va tallar la imatge i va col·locar un documental històric, se'n va assabentar mig món.

Els arquitectes Carles Buxadé i Joan Margarit van ser els encarregats de tapar les goteres (segellat i correcció de les escales, de la fusteria, de les finestres, formació de pendents, modificació de la recollida d'aigua pluvial) i també van arreglar la manca de visibilitat d'algunes zones. La broma va costar 1.653 milions de pessetes (9,9 milions d'euros), que es van sumar als 6.444 milions (38,7 milions d'euros) que ja havien costat les obres fins aquell setembre. En total, 8.097 milions de pessetes (48,6 milions d'euros), el doble del que s'havia pressupostat.

Les pífies que l'aiguat va posar al descobert van ser, segons els mateixos arquitectes, conseqüència de la gasiveria municipal, que va voler estalviar en els acabats i en el confort dels espectadors. Oriol Bohigas afirma que l'Estadi de Montjuïc és "un dels estadis de més alta qualitat arquitectònica que hi ha al món".


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 53. Diumenge, 18 d'octubre del 2009

Edificis emblemàtics de Barcelona (9)
Una joia damunt les escombraries
CANVI · L'edifici es va canviar de lloc per culpa del subsòl de deixalles JOCS · Es considera l'obra mestra de l'Anella Olímpica MÉS · La cúpula és espectacular

Està considera la joia arquitectònica de l'Anella Olímpica de Montjuïc. "Una joia d'avantguarda i símbol de la Barcelona del futur", diu la propaganda de l'Ajuntament. "Una obra mestra de l'arquitectura i l'enginyeria moderna", afegeix la web de BSM, Barcelona Serveis Municipals, que és l'empresa que gestiona el recinte. Probablement es mereix totes aquestes floretes. A més, és un edifici molt versàtil que tant serveix per a una competició esportiva com per a un concert de rock o un gran espectacle de la factoria Disney.

Però aquest joia està aixecada damunt de les escombraries. I no és una imatge literària. En aquesta zona de la muntanya de Montjuïc hi va haver pedreres d'on es va treure la matèria primera per aixecar les cases de l'Eixample. Els forats es van reomplir durant el segle XX amb tones i tones d'escombraries. I així la ciutat matava dos ocells d'un tret. Però les escombraries, a més de despendre metà i provocar despreniments a la muntanya, es van compactant i el terra es mou. Això es el que va detectar l'arquitecte Arata Isosaki quan va fer les primeres prospeccions. Els geòlegs contractats per l'arquitecte van descobrir el que la ciutat sabia des de sempre i van aconsellar canviar l'emplaçament del futur Palau Sant Jordi. En moure'l de lloc, també va canviar de forma l'edifici, es van encarir i endarrerir les obres i fins i tot es van haver de ressituar les altres peces de l'Anella Olímpica. "En ser un terreny diferent es lògic que hàgim introduït canvis. Hem hagut de fer alguns ajustament en l'estructura. Però s'ha mantingut el concepte", declarava Arata Isosaki a l'AVUI el mes de d'agost del 1985, quan finalment van començar les obres del Palau.

L'Ajuntament va intentar minimitzar el canvi de l'ordenació de l'Anella Olímpíca per culpa del gran dipòsit d'escombraries del subsòl. Però uns anys després va ser el mateix Isosaki el que va arribar a la conclusió que les escombraries havien fet millorar el projecte. "L'indret seleccionat originalment per a l'edifici és a trenta metres del llit rocós. I aquests trenta metres són fets a base de residus acumulats en els últims cent anys. Aquesta qualitat del sòl era del tot inadequada i ens vam veure obligats a desplaçar la localització de l'edifici. Calia ressituar el Palau Sant Jordi a la zona originalment pensada per a la Universitat de l'Esport. Abans de prendre aquesta decisió va haver-hi tot un seguit de discussions, més a nivell tècnic que no pas polític". Isosaki ho explica d'una manera políticament correcta i aquesta qualitat seva va contribuir a fer que Catalunya li fes més encàrrecs.

En canviar d'emplaçament, l'arquitecte va decidir també substituir la coberta ondulada de l'edifici -es diu que el projecte original li va fer guanyar el concurs internacional- per una gran cúpula. L'aixecament d'aquesta gran volta amb el sistema Pantadome va despertar una gran expectació. Diu Isosaki que mai havia sentit res igual. "Em fa l'efecte que quan va aparèixer la gran teulada del Palau Sant Jordi, els ciutadans van tenir la impressió que havia aparegut una cosa semblant a una catedral o una basílica". Ell estava acostumat a veure construir els edificis només com a objectes de consum. I l'experiència del Sant Jordi li va recordar la commoció que va sentir quan va veure per primera cop la cúpula de Florència. "Vaig notar la mateixa emoció i l'aplaudiment dels ciutadans". Per estar per casa, Isosaki anomena el Palau amb el malnom de Cuca Molla, en record de les beneïdes escombraries.


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 46. Diumenge, 25 d'octubre del 2009


La col·locació de la gran coberta del Palau Sant Jordi de l'Anella Olímpica de Montjuïc va despertar una gran expectació popular perquè es va muntar a terra i després es va aixecar

Edificis emblemàtics de Barcelona (10)
El pont blanc que recorda una gavina
SÍMBOL · És una de les primeres icones de la nova arquitectura de la ciutat CÒPIA · L'arquitecte Santiago Calatrava ha fet després altres ponts pel món que recorden molt el de Barcelona CANVI · Va modificar la viabilitat de la zona


Aquest pont de color blanc de formigó i acer que connecta els carrers Felip II i Bac de Roda, salvant la platja de vies de la Sagrera, va ser concebut per Santiago Calatrava com una escultura monumental. Quan es va inaugurar el setembre del 1987, molts ciutadans el van comparar amb una gavina. I tot i ser una de les primeres icones de la nova arquitectura de Barcelona, fa deu anys set associacions de veïns de Sant Andreu estaven disposades a sacrificar-lo per poder cobrir millor la futura estació de la Sagrera i guanyar espai públic en superfície. Però d'aquella reivindicació veïnal a favor de l'enderroc no se n'ha parlat mai més.

El pont es va començar a construir el desembre del 1985 i va tenir un pressupost de 250 milions de les antigues pessetes. L'obra s'havia d'enllestir en vuit mesos però després dels retards habituals de l'obra pública en va durar 21 i, finalment, es va inaugurar per la Mercè del 1987. L'acte d'inauguració es va retardar més de dues hores, amb les autoritats esperant, perquè no s'havia acabat d'instal·lar la il·luminació. Aquell mateix any va obtenir el Premi FAD d'Arquitectura.

El seu autor, l'arquitecte i enginyer valencià Santiago Calatrava, tenia només 35 anys quan va dissenyar aquest pont. Aleshores vivia a Suïssa i ja havia fet una estació de trens a Zuric i una estafeta de correus a Lucerna. Per ell el pont de Barcelona era "una excusa per fer una obra d'art, una escultura monumental", segons va dir a l'AVUI el setembre del 1986 quan encara s'estaven fent els fonaments. Després ha fet altres ponts a València, a Bilbao, a Buenos Aires, i tots s'assemblen al de Barcelona. "L'obra té els trets que defineixen la personalitat dels ponts de Santiago Calatrava, el treball del qual en aquest tipus de construccions es troba repartit per tot el món. A més d'inspirar-se en les formes del cos humà, els seus ponts es caracteritzen per l'ús d'arcs, en ocasions asimetries, i cables", segons la guia del disseny de Barcelona feta per l'Ajuntament, el FAD i el Col·legi d'Arquitectes.

Però a més de bonic, el pont va ser una revolució en la viabilitat de la zona. Abans de fer-lo, només hi havia quatre ponts que salvaven les vies del tren: Sant Adrià, el del Treball, el d'Espronceda i el viaducte sinuós del carrer València. I cap tenia una continuïtat gaire llarga. El de Bac de Roda, que té 128 metres de llarg, amb dues calçades de dos carrils cadascuna més dues per a vianants, va fer possible un carrer que ara ja va de mar a muntanya i que té 4,5 quilòmetres de llarg, el més llarg de la ciutat en sentit vertical. El tram de carrer que es diu Felip II arriba fins a la plaça Virrei Amat i el tram que s'anomena Bac de Roda s'acaba tècnicament després del pont del cinturó litoral, a cent metres de l'aigua.

El desembre del 1988, catorze mesos després de la inauguració, l'AVUI denunciava que la pintura del pont queia a trossos i que havia perdut el color blanc que el caracteritzava. El 1992, Calatrava va acabar la Torre Olímpica de Comunicacions, la que hi ha al mig de l'Anella Olímpica, i que, a diferència del pont, no va agradar gaire.


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 50. Diumenge, 8 de novembre del 2009


Quatre carrils per als cotxes i dues voravies per als vianants conformen el pont que connecta els carrers Bac de Roda i Felip II i fa possible una via vertical de 4,5 quilòmetres

Edificis emblemàtics de Barcelona (12)
El Velòdrom oblidat
EXCEL·LENT · Està considerat una de les peces més belles del projecte olímpic DESAPROFITAT · Està infrautilizat des de fa anys DESGAST · No s'hi ha fet cap obra de millora des que es va inaugurar, el 1984, i els lavabos i els vestidors necessiten reformes ÚS · La Federació Catalana de Ciclisme hi té la seu

"El Velòdrom està molt desaprofitat. Se'n podria treure molt més profit. A més no s'hi ha fet cap obra des que es va inaugurar el 1984. S'ha anat fent manteniment però no s'han actualitzat ni els lavabos ni els vestidors. Nosaltres hi celebrem els campionats de Catalunya i el Ciutat de Barcelona i no podem fer res més perquè cada vegada que hem d'utilitzar la pista ens costa diners", diu Carme Mas, presidenta de la Federació Catalana de Ciclisme. Aquesta entitat està al Velòdrom en qualitat de llogatera. Però se l'estima tant, i creu que està col·locat en l'indret ideal per fer ciclisme, que fa temps que treballa per poder organitzar un campionat mundial i amb aquesta excusa aconseguir que es construeixi una coberta permanent que permetria utilitzar la instal·lació cada dia de l'any.

Precisament un campionat mundial, el del 1984, va ser l'excusa per construir el Velòdrom, que es va aixecar en un temps rècord de vuit mesos i amb un pressupost de 500 milions de pessetes. El projecte, d'Esteve Bonell i Francesc Rius, està considerat una de les obres mes belles que es van fer amb motiu dels Jocs Olímpics. La seva qualitat va ser reconeguda amb un doble premi FAD d'arquitectura, interiorisme i restauració.

Amb motiu de la concessió d'aquest guardó, el crític i arquitecte Josep Maria Montaner definia el Velòdrom com a "sòlid i expressiu, auster i evocador, funcional i gratuït, tradicional i modern", i deia que els dos arquitectes hi havien aportat el millor de les seves experiències. Però tot i l'excel·lència demostrada i les floretes que li van dedicar els experts, quatre anys després de la inauguració, l'AVUI ja es feia ressò de l'abandonament. "Continua infrautilitzat, en part per falta de tradició en la pràctica del ciclisme de pista, però també perquè es va construir en una zona gens adequada, on fa massa humitat a l'hivern i massa calor a l'estiu". Ja en aquells moments es parlava de construir una coberta, que es va valorar en 250 milions de pessetes.

Vint-i-un anys després, els problemes i les reivindicacions del Velòdrom continuen sent els mateixos. La coberta continua sent la gran assignatura pendent i Carme Mas voldria aprovar-la durant el seu mandat. De retruc, la coberta resoldria també els problemes de clima, especialment el de la humitat. La fusta del Senegal amb què està feta la pista reté aigua, i quan entra en contacte amb els neumàtics de les bicicletes, es converteix en una pista de patinatge. "Això fa que a l'hivern tinguem molt poques hores bones per poder entrenar-nos. A la tarda només podem fer-ho fins a les sis".

La instal·lació depèn de Barcelona Serveis Municipals (BSM), que, com és habitual, l'ha cedit a una empresa privada, que és la que porta la gestió. Aquesta lloga la pelouse central, la que hi ha al mig de la pista de fusta, per a partits de futbol sala, futbol 7 i en alguna ocasió per a festes privades. Per poder jugar a futbol s'ha de col·locar una gran catifa de gespa artificial que s'ha de treure quan els ciclistes han d'utilitzar la instal·lació per fer l'escalfament. Treure i posar aquesta catifa costa molts diners que han de paga r els ciclistes.


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 34. Dilluns, 16 de novembre del 2009